La filla estrangera

La trajectòria literària de Najat El Hachmi flueix lentament però de manera ferma. Desprès del sorprenent i dirime que encara necessari “Jo també sóc catalana”, van venir ‘L’últim patriarca” i “La caçadora de cossos”. Ara ens obsequia amb “La filla estrangera”. Un cop més, ens ofereix un retrat d’una adolescent nascuda en un poble rifeny, una estudiant brillant que viu en una ciutat boirosa de la Catalunya Central. Just acabada la selectivitat, que supera amb un 9.5, es casa, seguint les indicacions de la seva mare, amb un cosí germà que viu al Rif. Això provoca que s’hagi de posar a treballar i no pugui continuar els seus estudis, ja que a les persones reagrupades, com és el cas del seu ara marit, no se’ls concedeix el permís de treball fins que no passen uns mesos. Si a ‘L’últim patriarca’ el conflicte generacional es plantejava amb la figura paterna autoritària, ara El Hachmi ens descriu la relació entre una mare tradicional i una filla que viu a entre dues realitats. La situació encara es complicarà més amb el casament amb Driss. A banda del seu valor literari, que el té, l’obra d’El Hachmi és un bon retrat d’un dels col•lectius més nombrosos del nostre país, el rifeny, i ens obre moltes vies per reflexionar sobre la nostra realitat social.

Matar De Gaulle

Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Vidal, una família rossellonesa que viu a Algèria. Com tants d’altres francesos, abans inclús de que la colònia aconsegueixi la independència, decideixen marxar cap la metròpoli. Se senten traïts per un De Gaulle que havia promès que mai no abandonaria el país nordafricà. Un cop tornen a la Catalunya Nord, se senten desubicats i plens d’enyorança per la pàtria perduda. Algun d’ells, fins i tot, donarà suport i finançarà un grup que pretén atemptar contra el general. Sempre és un plaer llegir Bezsonoff. És un paio que estima les llengües i ho demostra en les seves obres, on mai no falten diàlegs o parrafades en occità, en francès o en espanyol. Hi ha pocs autors catalans que tinguin la seva gràcia construint diàlegs. És una llàstima, però, que no tingui més cura en l'estructura de les novel·les: obre molts fronts que deixa sense desenvolupar, personatges que queden coixos, etc. Un cop acabada la lectura de 'Matar De Gaulle', m'he quedat amb ganes de més. Això ja es veia un mica a 'Les amnèsies de déu', tot i ser una obra més rodona. Estem segurs de que us ho passareu molt bé llegint-la i gaudint de la prosa brillant d’aquest gran escriptor que és Bezsonoff, malgrat les deficiències estructurals de la novel·la i tots els caps que deixa sense lligar. Nosaltres hem gaudit molt i no ens en podem estar de recomanar-vos-la amb molt entusiasme.

L'Automòbil Club d'Egipte

Si ‘L’edifici Iaqubian’ ens recordava Naguib Mahfuz i ‘El carreró dels miracles’, a ‘L’Automòbil Club d’Egipte’, també hi trobem influències del Premi Nobel egipci i no podem defugir el paral•lelisme amb la seva trilogía d’El Caire. Dos són els protagonistes de l’obra, la família de l’Abdelassís Hamam, d’una banda, i l’Automòbil Club, d’una altra. A través d’ambdós podem veure les diferents sensibilitats polítiques i personals de l’Egipte colonial, poc abans de la seva independencia. El Club no deixa de ser una metáfora de la realitat del país. Allà s’hi apleguen els ocupants britànics i els egipcis benestants, encapçalats pel rei, per gaudir d’un ambient elitista i de luxe que contrasta amb les condicions extremes en què viuen els treballadors, sempre sota l’atenta mirada del director, el britànic James Wright, i els càstigs físics del Kavu, l’encarregat de l’orgnització dels palaus reials i responsable últim de que tot funcioni correctament sense subvertir l’ordre establert. La família Hamam, orginaris de l’Alt Egipte, es traslladaran a El Caire després de que l’Abdelassís, el seu patriarca, s’arruini. A la capital començaran una nova vida plena de privacions. L’Automòbil Club marcarà el ritme de la seva economia. Els capítols estan narrats en tercera persona, llevat dels que tenen com a protagonistes el Kàmil i la Sàliha, on són ells els que parlen. Seguint una tècnica molt emprada pels autors de best-sellers, sempre deixa el final obert perquè el lector quedi enganxat del principi fins al final. Ens deixa també amb un final obert, no sabem si amb la idea de continuar la nissaga Hamam, cosa que confirmaria, un cop més, la influència de Mahfuz. Sigui com sigui, ens agraden les històries que ens explica Al Aswani i la manera en què ho fa i aplaudiríem que ens obsequiés amb una continuació d’aquesta novel•la.

Open

Els primers sorpresos a l'hora de recomanar aquest llibre som nosaltres. Quan ens el va presentar en forma de galerada, l'Elsa, la representant de l'editorial, va fer-ho amb tant d'entusiasme i de manera tan convicent que el vam agafar amb ganes. La veritat és que no ens va decebre. Es tracta d'una biografia molt ben escrita, on no és important que l'Andre Agassi, el protagonista, no sigui un personatge del vostre interès. A Open hi trobem ritme, bona escriptura, amor, odi, èxit, fracàs, decepcions, humilitat, humanitat... En definitva és una obra que parla de la condició humana.