Publiquem "Injustícies", de Jordi Bernal, obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra

15/02/2017
  • Injustícies

    El 7 d’abril del 1917, després de treballar a la fàbrica tèxtil, en John Smith anava caminant per un
    mercat de l’East End, un barri obrer de Londres, quan va veure un nen brandant el The Guardian
    proclamant: “la Presidenta dels Estats Units declara la guerra a Alemanya!”. Tot seguit, sent una veu
    d’home cridant: “dones: volem igualtat!”. Llavors el senyor Smith va veure una parada amb edicions
    del diari The Suffragist que demanava a la Càmera de les Comunes el dret a vot pels homes. Ell ja
    havia sentit a la seva dona, l’Amanda, parlar d’aquests masclistes, els quals corrompien la societat
    anglesa. Encara que ell ja s’havia unit al moviment sense el consentiment ni el coneixement de la
    seva dona. Al tornar a casa, cansat de la llarga jornada laboral, va preparar el sopar com cada dia per
    quan vingués la seva dona de la fàbrica de munició, feina que havia evitat que anés al front francès
    amb les altres soldats. Va anar a buscar el seu fill Charles d’una casa on treballava de criat, mentre
    l’Amanda ensenyava l’ofici de treballar el metall a la seva germana Elisabeth. Després va fregar i va
    fer la bugada fins al sopar, entre d’altres coses. Esperava atemorit que l’Amanda no estigués
    enfadada. Aquest era el seu dia a dia, com molts d’altres homes.

    Un dia va participar en una marxa sufragista, on ell i els seus companys rebien insults, amenaces i
    empeses dels londinencs, tant dones com homes. Per desgràcia l’Amanda el va veure tornant de la
    fàbrica. Allò tindria conseqüències. Al tornar a casa, en John va tenir la mateixa sensació que a la
    manifestació, però aquesta vegada era la seva dona qui el menyspreava. Va arribar a tal punt que va
    decidir demanar el divorci. Sabia que no seria fàcil, per això va fer cas als seus companys sufragistes:
    perquè el tractessin amb igualtat s’hauria de vestir com les dones. Així doncs, va treure’s el
    maquillatge i el vestit amb la llarga faldilla que estava de moda entre els homes d’aquella època, es va
    recollir el cabell sota una gorra de llana amb visera i es va posar un pantalons i un tratge de tweed
    típics de les dones. Llavors va anar a l’oficina de registre civil, pel camí la gent el mirava de forma
    descarada i, en arribar, la funcionària, escandalitzada com tota la resta de presents per la peculiar
    vestimenta, va denegar la petició d’en John, ja que segons ella no tenia cap dret a fer-la. L’endemà,
    l’Amanda envià les filles amb les seves àvies, la senyora i el senyor Smith. Ja que només les dones en
    tenien la custòdia. Era evident que ho va fer per ferir en John. Davant d’això, en comptes de
    desesperar-se i rendir-se, va intentar convèncer a poc a poc però de manera constant a la seva dona
    que els homes mereixien el mateix que les dones. Va aprofitar l’orientació socialista d’ella, que
    propugnava la igualtat, i d’altra banda els sentiments maternals recòndits parlant del míser futur
    que esperaria a en Charles: casar-se amb una dona, tenir fills i no aspirar a res més en la vida. En
    paral·lel a aquesta lluita, va haver la de la fàbrica tèxtil. A principis d’any, el senyor Smith va crear el
    Sindicat d’Homes Filadors de forma clandestina, ja que la patrona, la senyora Williams, era molt
    estricta. A les reunions dels obrers discutien sobre com aconseguir igualar el sou d’un treballador al
    d’una treballadora i també de com captar aquells amb més por i prejudicis.

    L’esforç d’en John respecte la seva dona no va ser endebades. Passat un temps, ell ja notava que sota
    el bigoti de la seva dona s’amagava una simpatitzant del moviment sufragista. Tot i que no deia res,
    simples fets com ajudar-lo a parar la taula o netejar alguna habitació demostraven que els homes
    començaven a intuir la llum al final del túnel.

    Al juny del 1918 es va organitzar una vaga general d’homes, i el sindicat del senyor Smith s’hi va
    adherir. Aquesta vaga va ser un cop baix per a l’economia britànica i va fer possible obrir el debat als
    carrers de la capital i també als passadissos de Westminster. Al cap d’uns mesos, es va proposar el
    canvi de llei a favor del sufragi i el dret a elecció masculins. Al final el sí es va imposar per la pressió
    de la meitat de la població que eren els homes. Tot i això, només podrien votar els majors de trenta
    anys i amb certes restriccions.

    El 12 de novemb re, l’Amanda Smith passejava pel mercat quan un nen llegia el titular del Daily Mail:
    “les comandants dels Aliats i d’Alemanya firmen l’armistici!”. Unes passes més enllà, els sufragistes
    deien: “la guerra s’ha acabat, però la nostra lluita continua".


cercar...

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web i millorar els nostres serveis. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies